Paciència

Santa Paciència.... quin do deu ser aquest?

L'ideograma xinès és un ganivet que es clava al cor. Què ens vol transmetre la saviesa xinesa amb aquest missatge?

Uns diuen que me'n falta.

Altres recomanen que en tingui.

D'altres admiren la que tinc.

Quin és el límit entre la paciència i la submissió?

L'única cosa que tinc clara és que la Paciència, com la puntualitat, l'amabilitat, l'alegria, la salut, l'amor, i tants d'altres "sants" i "santes", s'ha de cuidar i treballar dia a dia.

Què me'n dieu?

El termòmetre

Gràcies, Ferran, per fer-me arribar aquest escrit que tradueixo:

Quan n'estiguis tip de la teva feina, estiguis a punt d'agafar una depressió de cavall i creguis que a la teva empresa res funciona com a tu t'agradaria, fes això:

Atura't a la primera farmàcia que trobis al teu pas i compra un termòmetre rectal Johnson&Johnson (IMPORTANT: només el pots comprar d'aquesta marca, no d'altres!). Obre'l i llegeix amb atenció les instruccions. Hi trobaràs la frase següent: 'Cada termòmetre rectal Johnson & Johnson ha estat provat personalment a la nostra fàbrica'. En aquest moment, tanca els ulls i repeteix en veu alta i clara cinc vegades seguides la frase: "Estic content/a de no treballar en el Departament de Qualitat de Johnson & Johnson!!'. I riu.

I, sobre tot, recorda que sempre hi ha feines molt més dures que la teva.

Una abraçada!

Se'n va...

Marxa. Se'n va.

Va entrar a la feina encara no fa 2 anys i ens va revolucionar el departament... i part de la resta. I ho va fer des de la més absoluta discreció. Seriosa, poc amiga de safareigs i eficient. Entrava puntual i sortia puntual, feia les pauses necessàries i parlava el necessari.

Vaig sentir dir-li de tot a les esquenes: que si estirada, que si antipàtica, que si pija.
I vaig dir als que ho deien que el que era és "professional". Que venia a treballar i no a fer el cafè i que treballar ho feia de meravella.

Amb la mateixa eficiència, vam saber que es comprava el pis, el moblava i s'hi traslladava. Comentaris concrets, escuets. Una cosa és la feina i l'altra la seva vida. 10 min pel cafè i la resta treballar. Però es veia que a partir de les 6 començava una vida personal plena, que contrastava amb el lent procés de "buidatge" que estàvem sotmetent nosaltres mateixos a les nostres.

S'ha guanyat la confiança, el respecte i la simpatia de tothom amb qui ha tractat. Sense fer res especial. Ella és així.

Hem après a ser més eficients i deixar la feina a la feina. Més ben dit, hem après el camí per aprendre-ho. Perdem massa temps en safareig, queixes i cabòries. En anàlisi psicològic, en "m'ha dit" o "vès si pensarà". Ens ha ensenyat que el camí es pot aplanar... o més ben dit, que es pot evitar posar-nos muntanyes nosaltres mateixos. Vale, vale i endavant.

I ara marxa.
Jo encara no he après del tot... però segurament he après el camí i ara es feina meva.
De moment, somric.

Cuida't... i gràcies!

Chopsticks

M'he trobat en la funda de paper d'uns palets xinesos la següent curiositat:

Els palets chinesos ("palillos", "chopsticks") es van originar a la Xina durant la dinastia Shang (1766-1122 aC) com a substitut dels ganivets a la taula. D'acord amb Confuci, els ganivets s'assimilaven a actes d'agresió i no s'havien de fer servir per menjar. Els palets van ser adoptats també en alguns països veïns de la Xina i els van adaptar a les seves cultures.

No volia llençar la funda sense fer córrer la informació.

Oblidar?

Em va dir el Marco, amb el somriure del qui creu que ja ho sap tot mentre massacra el que queda d'un cigarret en un cendrer que comença a estar massa ple:

Les dones sempre burxeu en les discusions i els problemes, els reobriu, els rediscutiu, voleu anar fins al final i acabar aclarint que teníeu la raó. Els homes ho fem més fàcil: ha passat, vale, ens oblidem, fem una cervesa i tant amics. Ja està. No cal parlar-ne tant de les coses.

Deixaré apart, mentres pugui, el tema home-dona i em centro en el dilema:

si he tingut un conflicte amb una persona que conec i amb qui ens hem tingut cert respecte i apreci (si no la conec o si no hi ha ni respecte ni apreci, la cosa és senzilla: bon vent i barca nova), què fem després del conflicte?

Si crec que m'he equivocat, hauria de disculpar-me, però per fer-ho he de tornar a parlar del tema.

I si crec que he obrat correctament i em sento ferida pel que ha fet o dit l'altra persona, què?

Oblidar? Com puc oblidar una cosa que m'ha fet mal, passar pàgina, fer com si res hagués passat? No tinc dret, com a mínim, a declarar que m'ha sabut greu, que estic dolguda? Això, Marco, és reobrir els temes i voler deixar clar que tenia raó? Sí, és clar, sí que és això...

Però, com puc seguir sense més. D'acord que una flor no fa estiu i que per una discusió no pot anar-se'n en orris tota una relació, però precisament per això esperaria unes paraules de disculpa...

Un gest l'he tingut. Un interès per a mi. I l'he correspost: una porta al diàleg. I aquí sembla tot oblidat. Sembla...

No sé... i curiosament, encara que em toqui els nassos, qui em recorda que tinc dret a aquesta "indemnització" en forma de disculpa són dones. I veig, de nou, la mirada del Marco quan sentencia la seva veritat universal...

Cridant el canvi

El canvi es crida.

I no es crida amb "ai... si pogués", "ai..si no fos" ni amb l'ampli ventall del subjontiu.

El canvi es decideix, es prepara i es crida. I aleshores es presenta.

Decidir vol dir renunciar. Renunciar a la situació actual i a les comoditats de l'univers conegut.

Preparar és fer espai. Si un espai és ple, no ens hi cabran coses noves. El canvi no podrà fluir si tenim coses que ens estanquen i ens empresonen.

I cridar-lo. No vindrà sol. Hem de començar a generar el moviment. Semblaran gests inútils, però cadascun d'ells estarà movent l'energia que ens portarà el canvi.

I el sentirem arrivar... com una onada in crescendo que ens desperta alegria i temor a la vegada.

Aconseguiré enfilar-me a la seva cresta?

Els astres es conjuren...

Dijous el X em convida a l'Auditori a un concert de música clàssica per divendres. Decideixo no anar-hi perquè divendres vull anar a tai-chi i no és compatible una cosa amb l'altra.
El X decideix convidar la B (l'entrada no es perd) però a mi m'entra mono de música.
Al cap d'una estona em truca la S convidant-me a un concert de l'OSV. Accepto encantada.

Divendres vaig a tai-chi, torno a casa per canviar-me i vaig cap al Principal a veure la OSV.
Arriba la S i, oh!, per motius varis no tenim entrades.

Moments de decepció. Però tinc una certa esperança que acabarem entrant.

Mentre esperem a fora, passa un noi i ens diu que li sobren dues entrades, encara que són pel tercer pis. Les acceptem encantades.

Estava clar que havia d'anar a concert. Els astres es conjuren perquè així sigui.
No havia perdut l'esperança...

I, innocentment, per error, vam disfrutar de l'orquestra i la flauta solista des del ... segon pis! Ens vam equivocar, però justament les nostres dues butaques eren lliures un pis més avall!